Trobairitz és la designació occitana per a les poetesses medievals i és el corresponent femení de trobador; en aquest mot, el singular i el plural són idèntics. Coneixem el nom d’una vintena d’aquestes compositores dels segles XII i XIII, a les quals caldrà afegir les autores d’una sèrie d’obres transmeses anònimament. El corpus de la poesia de les trobairitz consta d’unes 50 poesies, ja sigui completes o fragmentàries, però el nombre total és objecte de certa discussió entre els estudiosos. 

Les obres de les trobairitz ens permeten copsar la vida i emocions d’aquestes dones, tot i que cal evitar d’assumir que el que es diu en la poesia tingui sempre una correspondència en la vida real. La majoria de trobairitz van ser actives en el període que va de 1180 a 1260, però, en general, tenim molt poca, o cap ni una, informació segura sobre les seves vides. 

De la majoria d’aquestes autores se’n conserva només un poema, o fins i tot, en alguns casos només una cobla (estrofa). Però destaquen dos noms com a autores més prolífiques: Castelloza i la Comtessa de Dia a cadascuna de les quals s’atribueixen quatre poesies. Tanmateix no sabem l’abast de la poesia escrita per dones que s’haurà perdut al llarg de la història. Tot i que la poesia trobadoresca està feta per a ser cantada i, per tant, hauria de tenir una melodia, només s’ha conservat la música d’una sola poesia escrita per una dona: A chantar m’er de so qu’ieu no volria (BEdT 046,002) de la Comtessa de Dia. 

Els temes que tracten les poesies de les trobairitz van des de l’amor i els amants a la religió i a la política. Cal tenir en compte que el tema de l’amor, particularment l’amor adúlter, en la poesia occitana medieval és un tema literari més que no pas una realitat històrica. Una bona part del corpus de les trobairitz és poesia de debat, on una interlocutora, sovint anònima, i un interlocutor discuteixen, en vers, sobre un tema que han determinat prèviament; és possible que s’hagin conservat percentualment més poesies dialogades de les trobairitz precisament pel fet d’haver-hi un interlocutor masculí.

La identitat de la Comtessa de Dia, a vegades anomenada Beatriu de Dia, que va compondre la seva obra a finals del XII o principis del XIII, ha estat objecte de discussió. Se sap segur que va compondre quatre cançons i una cinquena d’atribució discutida. Com hem dit, es conserva la notació musical d'una d'elles. El tema de la seva poesia és l’amor, vist des d’una perspectiva femenina. Canta les lloances del seu amant a Ab joi et ab joven m’apais (BEdT 046,001); expressa el seu enuig cap a ell a A chantar m’er de so q’ieu no volria; es lamenta de la seva pèrdua a Estat ai en greu cossirier (BEdT 046,004); i desmenteix xafarderies i calúmnies, un tema freqüent a la lírica occitana medieval, en un altre poema: Fin joi me don'alegransa (BEdT 046,005).  

Sembla segur que Castelloza, que escriu a la mateixa època que la Comtessa de Dia, era originària de l’Alvèrnia i estava casada. En la seva poesia parla de les penes de la dona enamorada. Defensa la seva posició davant del seu amor en un poema i lamenta l’absència de l’amant en un altre, tot admetent que el seu marit està content amb l’absència de l’amant. És interessant de veure com Castelloza capgira els temes dels trobadors per adaptar-los al punt de vista femení. 

Tot i que les trobairitz van tractar el tema de l’amor en les seves composicions, individuals o dialogades, aquestes dones medievals també van tractar temes més excepcionals per l’època. Per exemple, una poetessa que du per nom Beatritz o Bieris de Romans es dirigeix a una dama anomenada Maria, de la qual no es té cap altra informació, en uns termes que fan pensar en una relació lèsbica. 

L’única poesia de Gormonda de Montpeller és excepcional per la seva extensió: Greu m’es a durar (BEdT 177,001) consta de 140 versos. Escrit entre 1228 i 1229, en aquest sirventès es defensa l’Església Catòlica en el temps de la croada contra els albigesos. Aquest sirventès va ser escrit en resposta a un altre sirventès de Guilhem Figueira on atacava ferotgement l’Església Catòlica. La seva postura, política i religiosa, és excepcional entre els trobadors.  

En una poesia, Na Carenza al bel cors avinenz (BEdT 012,001 = 108,001), les germanes Alaïs i Iselda pregunten a Carenza si els recomana casar-se o restar verges; ella els aconsella fer-se núvies de Crist. Aquesta poesia s’ha mencionat sovint per l’expressió realista de les preocupacions de les dones, per exemple sobre com queda el cos després d’haver parit; consideracions personals que aquestes trobairitz fan amb un realisme inusitat per l’època. 

Des del punt de vista estilístic, les trobairitz s’adrecen als seus amants directament més sovint que no pas ho fan els trobadors a les seves amants; usen més cops llenguatge negatiu i expressen frustració, enyorança i altres sentiments intensos. Aquestes dones són ben diferents de les que són retratades en la poesia dels trobadors; els homes canten unes dones distants, silencioses i impossibles d’atènyer. Però les trobairitz no només fan seva la veu de l’enamorat presentant-se com a subjectes de desig, sinó que, més enllà de les codificacions poètiques, exploren amb els seus versos diversos aspectes de la realitat de les dones del segle XII i XIII.