La tradició manuscrita de les trobairitz és, evidentment, més reduïda que la dels seus col·legues masculins i, també a vegades, si s'ha transmès alguna peça, és a causa de la seva tipologia. Per exemple, podem trobar alguns textos dialogats – que en la lírica trobadoresca reben el nom de tenso o partimen – copiats en molts cançoners gràcies a la fama del trobador amb el qual la trobairitz dialogava. Aquest és el cas, per exemple, de la tenso entre Guiraut de Bornelh, un dels poetes més influents de la seva època, i Alamanda de Castelnau (S’ie·us quier conseill, bel’amig’Alamanda BEdT 012a,001 = 242,069), transmesa per una quinzena de manuscrits; o també la interessantíssima tenso entre Gui d’Ussel i Maria de Ventadorn (Gui d’Usel, be·m peza de vos BEdT 194,009 = 295,001), en la qual els dos autors discuteixen sobre la dinàmica de les relacions corteses entre home i dona, que ens ha pervingut en nou cançoners.
La qualitat dialògica de la poesia femenina de l’antiga Provença, a més, no es limita als gèneres dialogats com la tenso o el partimen, sinó que contempla també breus intercanvis d’estrofes (coblas), que podem imaginar que s’enviaven literalment d’una cort a una altra per mitjà dels joglars. En aquests casos, com per exemple l’intercanvi entre Na Lombarda amb Bernart Arnaut d’Armagnac, de Garsenda de Proença amb Gui de Cavaillon o entre les dues trobairitz Almuc de Castelnou i Iseut de Capio, la tradició ens n’ha transmès menys còpies, i això es deu a la menor circulació dels textos que, amb tota probabilitat, van conèixer només una difusió local i un èxit menor en el repertori dels joglars.
Hi ha, però, algunes excepcions: si examinem la tradició manuscrita dels cinc textos atribuïts a Beatriu de Dia (quatre cançons d’amor i una tenso possiblement intercanviada amb la seva “col·lega” Azalais de Porcairaigues), podem notar fàcilment que els seus textos s’han transmès en molts manuscrits (en un cas fins i tot catorze), sovint pertanyents als dos grups establerts pels estudiosos de la cronologia i la geografia dels antics cançoners trobadorescos. El primer, associat a les corts senyorials del Vènet, probablement en època antiga (en els anys quaranta o cinquanta del segle XIII), al qual pertanyen els cançoners amb les sigles A, B, D, I, K, o N (per esmentar només els més famosos); l’altre grup format en diverses zones del Migdia francès, els exemplars representatius del qual són els cançoners C o R. Té un interès particular el cançoner H, avui conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i probablement copiat al Vènet a la fi del segle XIII, que conté molts textos de les trobairitz, en alguns casos fins i tot com a testimonis únics (és el cas de les cançons d’Almuc de Castelnou, Na Lombarda o Na Tibors).