Encara que aparegui als repertoris bibliogràfics de la lírica provençal, Ab lo cor trist és un planh català, atribuïble a una poetessa anònima. La composició es pot datar a la segona meitat del segle XIV, però la presència, al v. 28, d'una cesura italiana, que va caure en desús a principis del segle XIV, podria avançar la data de composició. L'autora demostra que ha assimilat bé, com sol passar amb els trobadors catalans, l'experiència trobadoresca, repetint, això sí, temes i trets estilístics tradicionals, però reelaborant-los i, en cert sentit, “personalitzant-los".
En aquesta composició hi ha tots els motius tòpics del lament fúnebre, encara que per a alguns d’ells s'hi introdueixen hàbilment certes variacions. A la primera cobla (estrofa) la dona exposa el motiu de la seva angoixada desolació, és a dir, la mort del seu estimat: la mateixa gestualitat vinculada a la desesperació, que apareix al v. 2 (plorant mos uls i trencant mos cabeyls), és tòpica del lament fúnebre. Particularment, l'acte d'arrencar-se els cabells, un gest predominantment femení, és una manifestació habitual de dolor. L'autocompassió, expressada a través d'exclamacions com Las! o Caitiu!, que desvien l'atenció del difunt cap a qui el plora, també és molt freqüent als planhs, tant en els dedicats a la mort d'un sobirà com en els dedicats a un ésser estimat. En aquest darrer tipus, s'hi afegeix un element més: el propòsit ferm d'abandonar l'Amor, que s'expressa en Ab lo cor trist en el v. 3 mitjançant la declaració comiat pendray.
La segona cobla està dedicada a la descripció del comportament que assumirà la dona, al seu captaniment desesperat, al seu dol manifest, gairebé ostentós, es podria dir, per fer desistir els nous pretendents.
La tercera cobla, que és difícil d'interpretar perquè la transmissió manuscrita ha tingut errors, acull la invocació a la mort, abans maleïda i menyspreada (mort cruell), ara anhelada per posar fi al turment amorós.
La quarta cobla sembla anar més enllà de la retòrica dels planhs per donar veu a la subjectivitat de la dona i als seus records: en aquest sentit, allò que destaca no és tant l'enveja per la felicitat aliena, sinó el record de l'estimat. La seva vestimenta i el seu aspecte cuidat: anant me·l cor en el gint aresar / e al gai vestir d'acell.
La cinquena cobla proposa el tema de l'abandó de l'Amor i la impossibilitat de trobar un altre home a l'alçada del difunt: la poetessa limita la laudatio funebris, element essencial dels planhs, només als versos 30-38. Els autors dels planhs gairebé sempre subratllen la pèrdua que representa per a tota la comunitat la d’una persona amb excel·lents qualitats. En el nostre cas, encara que el lèxic escollit és completament convencional (valor, onor, franqueza, ardor), la desesperació per la pèrdua d'un home tan valuós sembla repercutir només en la poetessa, que en realitat justifica la seva renúncia a l'Amor precisament amb la impossibilitat de trobar un altre pretendent a l'alçada del seu estimat.
El trist desig de mort, esperat a la tercera cobla, dona pas finalment a la resignació davant la impossibilitat de posar fi a la pròpia vida, i és amb aquesta resignació amb què finalitza la composició, amb la dona descrivint-se com ja morta. De fet, diu, dirigint-se al seu estimat a través de la senyal-invocació Mon dolç amich: “Dolç amic meu, encara que ningú vingui a enterrar-me, ja estic completament morta”.