Informació bàsica

Identificador
BEdT 293,001
Autor
Llengua
Occità
Gènere | Forma
Pastorela
Estrofisme
Coblas singulars
Rima
a a a b a a c
Estuctura mètrica
8 8 8 8 8 8 8
Terminacions
-ier
-ors
-atz
-elh
-on
-icx
-ar
-e
Comentaris

Seis coblas singulars. Las rimas b y c son fijas (en -ors y -atz, respectivamente).

Edició base

Pàgina(es)
203-205; núm. 20

Edicions en línia

Manuscrits

Manuscrit
Foli(s)
173v

Altres edicions i estudis

Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
47-49
Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
3
Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
39-45, núm. 1
Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
22-24
Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
42-43
Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
88-91
Referència bibliogràfica
Pàgina(es)
54-57

Text

I
A la fontana del vergier
on l'erb'es vertz josta·l gravier,
a l'ombra d'un fust domesgier,
en aiziment de blancas flors
e de novelh chant costumier,
trobei sola, ses companhier,
selha que no vol mon solatz.


II
So fon donzelh'ab son cors belh
filha d'un senhor de castelh;
e quant ieu cugei que l'auzelh
li fesson joy e la verdors,
--e pel dous termini novelh--,
e quez entendes mon favelh,
tost li fon sos afars camjatz.


III
Dels huelhs ploret josta la fon
E del cor sospiret preon:
«Jhesus», dis elha, «reis del mon,
per vos mi creis ma grans dolors,
quar vostra anta mi cofon:
quar li mellor de tot est mon
vos van servir, mas a vos platz.


IV
Ab vos s'en vai lo mieus amicx,
lo belhs e·l gens e·l pros e·l ricx.
sai m'en reman lo grans destricx,
lo deziriers soven e·l plors...
Ay! mala fos reys Lozoicx
que fai los mans e los prezicx
per que·l dols m'es el cor intratz!»


V
Quant ieu l'auzi desconortar,
ves lieys vengui josta·l riu clar.
«Belha», fi·m ieu, «per trop plorar
afolha cara e colors,
e no vos qual dezesperar,
que Selh qui fai lo bosc fulhar
vos pot donar de joy assatz.»


VI
«Senher», dis elha, «ben o cre
que Deus aia de mi merce!
En l'autre segle per jasse ...,
quon assatz d'autres peccadors...
mas say mi tolh aquelha re
qui joy mi crec, mas pauc mi te
que trop s'es de mi alonhatz.»

    I
    En la fuente del vergel, donde la hierba es verde cerca de la grava, a la sombra de un árbol frutal, en el acostumbrado ambiente de blancas flores y del canto primaveral, encontré sola, sin compañía, a aquella que no quiere mi solaz.
     

    II
    Era doncella de hermoso cuerpo, hija de un señor de castillo; y cuando me imaginé que los pájaros, el verdor y la dulzura de la primavera la llenaban de gozo, y que escucharía mis palabras, repentinamente mudó su actitud.


    III
    Sus lágrimas llegaron hasta la fuente y suspiró   desde lo hondo de su corazón. «Jesús», dijo, «rey del mundo: por vos se aumenta mi gran dolor, ya que la injuria que se os hace me confunde: pues los mejores de este mundo os van a servir, ya que ello os place.


    IV
    Con vos se va mi amigo, el hermoso, el gentil, el gallardo, el noble. Aquí me quedan la gran congoja, el continuo desear y las lágrimas..., ¡Ay! ¡Maldito sea el rey Luis, que dispone las órdenes y las predicaciones, a causa de lo cuál ha entrado el dolor en mi corazón!»


    V
    Al oírla desconsolarse me acerqué a ella, al lado del río claro. «Hermosa», le dije, «mucho llorar estropea la cara y los colores; y no es preciso que os desesperéis, pues Aquel que llena de hojas los bosques puede concederos mucha felicidad».


    VI
    «Señor», dijo ella, «creo de verdad que Dios se apiadará de mí ... para siempre en el otro mundo..., como de muchos otros pecadores..., pero en éste me usurpa aquel ser que aumentó mi felicidad; per [ahora] poco depende de mí, pues se ha alejado mucho de mí.»
     

    (Riquer, Los trovadores)
     

    Traducción al italiano en RIALTO. 

    CAT

    I
    A la fontana del verger, on l’herba verdeja entre el pedruscall, a l’ombra d’un arbre fruiter, entre l’alegria de les flors blanques i l’acostumat cant novell dels ocells, trobí sola, sense company, aquella que refusa el meu solaç.


    II
    Era una donzella de bell cos, filla d’un castellà; al punt que jo creia que els ocells i la verdor i l’arribada de la dolça primavera li farien plaer i que escoltaria les meves paraules, ella de sobte canvià de tarannà.


    III
    Les seves llàgrimes s’escolaren, prop de la font, i sospirà del fons del cor: «Jesús», digué, «rei del món; per vós augmenta la meva gran dolor, car m’apena la injúria que heu rebut: els millors d’aquest món van a servir-vos, així és la vostra voluntat!


    IV
    Amb vós se’n va el meu amic, bell, gentil, pros i noble; ací em resta una gran pena i, sovint, el desig i els plors. Ah!, maleït sigui el rei Lluís, que dicta les ordres i les predicacions per les quals el dolor m’ha entrat al cor!»


    V
    Quan vaig sentir que es planyia, aní vers ella, prop del riu clar: «Bella», li diguí, «massa plorar malmet la cara i els colors; no heu de desesperar-vos: aquell qui fa brostar els boscos, us pot donar encara molt de goig».


    VI
    «Senyor», digué ella, «bé crec que Déu tindrà pietat de mi en l’altre món, eternament, com de tants altres pecadors; però en aquest em pren aquell qui em feia exultar de goig; però ara ben poc me’n resta, car ell s’és allunyat tant de mi».

     

    (Serra-Baldó, Els trobadors)

    I
    At the fountain in the orchard
    Where the grass is green beside the gravel,
    In the shade of a fruit tree
    And in her accustomed surroundings
    Of white flowers and new song,
    I found alone, with no companion,
    One who does not wish my company.


    II
    She was a beautiful maiden,
    Daughter of the lord of a castle;
    And just when I thought that the birds
    And the greenery might give her joy--
    And also because of the sweet new season-­
    And that she might listen to my words,
    Suddenly her behavior changed.


    III
    From her eyes she wept beside the fountain,
    And she sighed deeply from her heart.
    "Jesus," she said, "king of the world,
    Because of you my great sadness grows,
    For your shame ruins me
    Since the best men in all this world
    Are going to serve you, since it pleases you.


    IV
    "With you my friend is going away,
    Handsome and noble and worthy and strong.
    Here remains my great distress,
    My desire, and often my tears.
    O, curse King Louis,
    Who makes the summonses and sermons
    That have brought this pain into my heart!"


    V
    When I heard her grieving,
    I came toward her by the bright stream.
    "Pretty one," I said, "too much weeping
    Spoils a face and complexion;
    And you shouldn't lose hope,
    Since He who makes the wood leaf out
    Can give you plenty of joy."


    VI
    "Sir," said she, "I well believe
    That God will take pity on me
    In the other world for evermore,
    As [He will] on many other sinners;
    But here He deprives me of the one
    Through whom He gave me joy --but he hardly cares, 
    For he has gone too far away!"

    (Paden, The medieval Pastourelle)
     

    I
    A la fontaine du verger, là où l'herbe est verte, près de la grève, à l'ombre d'un arbre fruitier, avec le charme des blanches fleurs et du chant habituel de la nouvelle saison, je trouvai seule, sans compagnie, celle qui ne veut pas mon bonheur.


    II
    C'était une demoiselle au corps gent [beau], fille d'un seigneur de château. Et au moment même où je pensais que les oiseaux lui faisaient joie, ainsi que la verdure et la douceur de la saison nouvelle, et qu'elle voudrait entendre mes propos, elle changea bientôt d'attitude (de contenance).


    III
    Les larmes de ses yeux coulèrent près de la fontaine, et soupirant du fond du cœur : « Jésus, dit-elle, roi du monde, par vous s'accroît ma grande douleur, car l'outrage que vous subissez cause ma perte, puisque les meilleurs de tout cet univers vous vont servir, car tel est votre plaisir.


    IV
    « Avec vous s'en va mon ami, le beau, le gent, le preux et le puissant ; ici, il ne me reste que grande détresse, le désir souvent et les pleurs. A la male heure soit donc le roi Louis qui ordonne ces appels et ces prédications qui ont fait entrer le deuil dans mon cœur ! ».


    V
    Quand je l'entendis se désoler de la sorte, je vins vers elle près du clair ruisseau: « Belle, lui dis-je, trop de pleurs flétrissent le visage et ses couleurs ; il ne vous faut point désespérer, car celui qui fait feuiller les forêts vous peut donner beaucoup de joie. »


    VI
    « Seigneur, dit-elle, je crois bien ceci, que Dieu aura merci de moi dans l'autre vie, à tout jamais, comme de bien d'autres pécheurs. Mais ici il m'enlève celui qui accrut ma joie : rien ne me touche plus, puisqu'il est parti si loin de moi.

     

    (Dejeanne, Poésies complètes du troubadour Marcabru)

    Música conservada

    Música conservada
    No