Texto
I
«S'anc fui belha ni prezada,
ar sui d'aut en bas tornada,
qu'a un vilan sui donada
tot per sa gran manentia;
e murria,
s'ieu fin amic non avia
cuy disses mo marrimen,
e guaita plazen
que mi fes son d'alba.»
II
«Ieu sui tan corteza guaita
que no vuelh sia desfaita
leials amors a dreit faita,
per que·m don guarda del dia
si venria,
e drutz que jai ab s'amia,
prenda comjat francamen
baizan e tenen,
qu'ieu crit, quan vey l'alba.
III
S'ieu en nulh castelh guaitava
ni fals'amors y renhava,
fals si'ieu si no celava
lo jorn aitan quan poiria,
car volria
partir falsa drudaria;
et entre la leial gen
guait ieu leialmen,
e crit, quan vey l'alba.
IV
Be·m plai longua nuegz escura
el temps d'ivern, on plus dura,
e no·m lais ges per freidura
qu'ieu leials guaita no sia
tota via,
per tal que segurs estia
fins drutz, quan pren jauzimen
de domna valen,
e crit quan vei l'alba.»
V
«Ja per guap ni per menassa
que mos mals maritz me fassa,
no mudarai qu'ieu no jassa
ab mon amic tro al dia,
quar seria
desconoissens vilania,
qui partia malamen
son amic valen
de si, tro en l'alba.»
VI
«Anc no vi jauzen
drut que·l plagues l'alba.»
VII
«Per so no m'es gen
ni·m plai, quan vey l'alba.»
5 coblas singulars y dos tornadas de 2 versos. Mot-refranh alba.