I
Si fos agraït el meu cant, jo m'esforçaria i em donaria gaudi, divertiment i entreteniment; però estic abocat a la indiferència ja que la meva dama, que sempre perfecciona allò que li dic, no es digna a tenir-ho en grat, amb prou forces sé restar entre els nobles i no sóc aquell que era abans: així ella vol les meves promeses i les trenca.

II
Ai pobre de mi! Com moro quan em recordo de com era feliç i jove, alegre, joiós; i quan penso quant m'he allunyat de la joia, per poc el meu cor no es desespera. I com la podran veure els meus ulls? Ja que he perdut el poder d'ells i el meu; això m'han fet, per la qual cosa vaig plorant, que no puc consolar-me ni tenir bell aspecte.

III
Ai! Bella criatura, dama, que bé em semblaria que -fos on fos- la humilitat hagués de venir cap a vós, que tan humil sembleu vers mi, que ja per tot el que em queda de vida jo no us canviaria [per cap altre]. Amor en té la culpa, que jo us faig tenir un cor dur; i vós sabeu, perquè li doneu poder, que si amor i vós em causeu cap dany, pobre de mi!, ja no puc soportar la pena per molt de temps.

IV
Bell dolç amic, si sabéssiu quina és la meva voluntat, el vostre bell cor cortès i instruït no em retrauria res, ja que gràcies a vós sóc millor avui que no ho era ahir; i no cregueu que em sigueu indiferent, que no puc tenir gaudi sencer sense vós a qui em lliuro sincerament sense engany; i us deixo el meu cor com a penyora, sigui on sigui que no vagi.

V
Però una gent enutjosa i ferotge, a qui els desplau el gaudi i els besos i l'alegria, van en contra nostre, per la qual cosa el meu cor s'entristeix, ja que no estaria sense vós per cap altra cosa. Però teniu sobre mi tant de poder que amb vós vindré quan m'ho digueu, malgrat aquells que van cercar el nostre mal, i em pesa molt estar sense vós tant de temps.

(Aguadé, La veu de la dona a l'Edat Mitjana)